Sistemes informàtics

Definició d'informàtica

La informàtica és la ciència que estudia el tractament automàtic de la informació per mitjà de màquines electròniques.

Aquestes màquines són els ordinadors. L'ordinador és un calculador electrònic de propòsit general, universal, que serveix per a diferents finalitats. Es tracta d'una màquina programable: una màquina que es pot preparar per portar a terme tasques molt diverses. L'ordinador no és una màquina amb un propòsit únic, sinó una màquina que pot respondre a propòsits diversos. És en aquest sentit que es diu que és una màquina universal. És, a més, digital, concepte que s'explica més endavant.

Per a portar a terme el tractament automàtic de la informació necessitem un sistema informàtic. Un sistema informàtic és un conjunt d'equips tècnics, mètodes i procediments organitzats per a la realització de funcions específiques del processament automàtic de la informació.

Els processos que poden fer-se amb la informació són: crear, emmagatzemar, recuperar, transmetre, rebre, copiar, modificar i destruir.

En termes informàtics podem expressar el tractament de la informació de la manera següent:

DADES > PROCÉS > RESULTAT

Informàtica i ciències de la comunicació

Les primeres definicions que es fan d'informació i de comunicació provenen del camp de la matemàtica.

El 1948 Norbert Wienner publica Cybernetics, on trobem la primera definició "científica" de comunicació. Aquesta definició es basa en l'esquema

El concepte principal en aquest esquema és el de feedback o retroacció, segons el qual tot efecte retroactua sobre la causa, tot procés ha de pensar-se en un esquema circular.

El 1949, Claude Shannon, antic alumne de Wienner, publica The Mathematical Theory of Communication. La teoria de la comunicació que proposa Shannon és més una teoria de la transmissió (Shannon treballaba per la Bell Telephone, de fet). L'esquema de Shannon és linial.

El model de Shannon implica una concepció telegràfica de la comunicació. És a dir, es concep l'home com un esperit tancat en un cos, que emet pensaments en forma de paraules i un altre que els rep. Les paraules surten per un orifici ad hoc, com un missatge codificat, i son recollides per uns embuts també ad hoc, que les envien a l'esperit receptor, el qual les descodifica i extrau el sentit. Així, la comunicació seria un acte verbal, conscient i voluntari.

Altres autors han estudiat la comunicació interpersonal, per exemple Gregory Bateson, Edward Hall o Erving Goffman, superant el model telegràfic de Shannon.

Per aquests autors, la comunicació és un procés molt més complex, verbal i no verbal, conscient i també inconscient i voluntari i involutari. És tracta d'un procés integrat per diferents formes de comportament: la paraula, el gest, la mirada, la mímica, l'espai interindividual, etc.

Així doncs, si concebim la comunicació com un procés permanent en diferents nivells, per comprendre-la l'investigador ha de descriure el funcionament de les diferents formes de comportament en un context determinat i fer-ne un anàlisi interrelacionat. Es tracta d'un anàlisi molt complex. Més proper a Wienner que a Shannon.

D'aquesta manera podem parlar d'un model orquestral de la comunicació, per oposició al model telegràfic. En el model orquestral, cada individu participa en la comunicació, en lloc de constituir l'orígen o el final d'aquesta.

Comunicació és doncs no transmissió, sinó participació, que és, en definitiva, el significat original de la paraula en les llengues romàniques.

Fins aquí hem parlat de la comunicació interpersonal. Pel que fa a la comunicació de masses, el model de comunicació pensat a partir de la metàfora de l'orquestra s'adiu més amb els mitjans de comunicació basats en la informàtica, com per exemple Internet. El model abans citat de Shannon, la metàfora del telègraf, és sobretot adecuat per l'anàlisi dels mitjans de comunicació tradicional, però no és operatiu a Internet, un mitjà, entre d'altres característiques, bidireccional o interactiu, és a dir, on el receptor té un paper actiu, no només com a resposta o feedback al sistema, sinó també en formes més complexes d'interacció, de participació.

Les funcions dels sistemes informàtics per al tractament de la informació es poden dividir així:

1. Representar

2. Conèixer

3. Comunicar

Hem dit que els processos que poden fer-se amb la informació són: crear, emmagatzemar, recuperar, transmetre, rebre, copiar, modificar i destruir. Així, cada funció conté un o més d'un d'aquests processos.

1. Representar

Representació és la funció essencial de cada llenguatge, de cada manifestació expressiva i, per tant, de cada sistema orientat a aquesta finalitat, que reprodueixi de la millor manera possible la realitat material o no material (idees, sentiments, etc.).

Propietats de la representació són:

- la reproducció per mitjà de signes materialment diferents de l'objecte mateix que es vol reproduir.

- l'autonomia dels signes i els llenguatges que els estructuren per produir significats independents dels objectes que reprodueixen.

2. Conèixer

Es refereix al recurs de les noves tecnologies per emmagatzemar, ordenar i recuperar informacions i, per tant, per facilitar l'adquisició de coneixement. La informàtica facilita el treball amb volums d'informació més grans que mai.

Per tant el paper del receptor d'informació consisteix en cercar la informació, valorar-la, estructurar-la i decidir quina informació és pertinent i significativa, o, dit d'una altra manera, seleccionar la informació disponible. En aquest sentit, la informàtica permet interrogar la informació (recerca) i fins i tot dialogar amb la informació (interactivitat). La selecció de la informació és un concepte clau en les TIC atés el gran volum d'informació disponible.

3. Comunicar

"La comunicació [és la] capacitat global de produir, rebre i interpretar tot tipus de símbols en una determinada situació històrica, en una determinada comunitat de cultura i de llengua, a través de la interacció d'uns determinats individus mitjançant l'ús de mediacions (naturals, culturals o tècniques)" Aquesta definició és d'E. Saperas.

Les TIC formen part de les mediacions tècniques a través de les quals es fa possible la comunicació. La comunicació mediada per les TIC facilita la interacció amb el sistema i entre individus superant barreres espaials i temporals.

En la natura, la informació es transmet per mitjans analògics. La transmissió analògica de la informació està formada per ones i camps electromagnètics, és a dir, senyals continus que tenen fluctuacions graduals. Els mitjans analògics d'emmagatzemar informació reprodueixen el principi d'ones i camps electromagnètics. Es tracta de mitjans analògics artificials amb els quals podem emmagatzemar, copiar i processar la informació.

La informació dels ordinadors, en canvi, és digital, és a dir, representada per nombres (dígits). L'accés a la informació en els mitjans analògics artificials (igual que en la natura) és lineal, és a dir, es recupera del principi a la fi. Els mitjans digitals permeten recuperar la informació de manera no lineal o aleatòria. També permeten amb molta més facilitat i qualitat processar (manipular) la informació: ordenar-la, distorsionar-la, combinar-la, etc.

La característica principal de l'ordinador és la seva capacitat per representar símbols de tot tipus (textual/numèrics, gràfics, sonors, visuals) mitjançant nombres o dígits.Per això del llenguatge que utilitzen els ordinadors en diem digital.

En la vida quotidiana la informació s'expressa, des del punt de vista alfabètic, en un idioma determinat, i des del punt de vista numèric, en el sistema decimal. Els ordinadors, però, treballen amb el sistema binari.

Els circuits electrònics de l'ordinador reconeixen senyals elèctrics de tipus digital, és a dir, la presència de senyal elèctric equival a 1 i la absència de senyal elèctric a 0. Dels llenguatges de 0 i 1 en diem sistema digital binari.

Per tant, l'ordinador treballa tota l'estona amb aquests dos dígits o nombres i per això diem que és una màquina digital. De cada dígit, de cada un dels zeros i uns que componen aquest llenguatge en diem bit (BInary digiT, digit binari). Un byte, o octet en català, és un conjunt de 8 bits. Aquets 8 bits, combinats en totes les maneres possibles, fan 256 combinacions. Aquests 256 bytes constitueixen el codi ASCII (American Standard Code for Information Interchange) utilitzat per a l'intercanvi d'informació entre ordinadors de diferent tipus.

El bytes s'utilitzem com una unitat de mesura; per exemple per a determinar la capacitat d'un disquet, de la memòria RAM, etc.

8 bits = 1 Byte o octet, 1.024 bytes= 1KiloByte (KB), 1.049.000 bytes = 1 MegaByte (MB) i 1.074.000.000 bytes = 1 GigaByte (GB).

Normalment dividim el sistema informàtic en maquinari i programari.

Els elements bàsics d'un ordinador són el maquinari (hardware) o element físic i el programari (software) o element lògic.

El maquinari es compon de la unitat central de procés (CPU, Control Process Unit) que és la part principal de l'ordinador i està formada pel processador i la memòria principal.

Els perifèrics són dispositius físics encarregats de comunicar informació entre l'usuari i l'ordinador, i d'utilitzar suports d'informació. Poden ser d'entrada, sortida i d'entrada-sortida.

Perifèrics d'entrada.Són els encarregats d'introduir les dades i els programes en la memòria RAM, per al seu procés. Podem citar entre d'altres el teclat, el llàpis òptic, el ratolí, el joystick, l'escànner, la targeta de digitalització de vídeo, d'àudio...

Perifèrics de sortida. Són els encarregats de proporcionar els resultats. La pantalla o monitor, les iImpressores, la targeta de so o la targeta de sortida de vídeo són exemples de perifèrics de sortida

El programari és el conjunt d'elements no materials: format pels programes o aplicacions, els llenguatges de programació i els documents. Constitueix el llenguatge de comunicació entre l'usuari i l'ordinador.

Definició del concepte d'interfície d'usuari

La interfície és un dispositiu informàtic que permet comunicar dos sistemes que no parlen el mateix llenguatge. En sentit restrictiu s'empra per referir-se a la comunicació del sistema informàtic amb l'usuari. En aquest sentit és l'aspecte que el sistema informàtic que podem veure en el monitor i que permet a l'usuari, amb l'ajuda del maquinari (teclat, ratolí, etc) comunicar-se amb aquest sistema.

Objectius del sistema operatiu i de les aplicacions

El sistema operatiu controla el funcionament general de l'ordinador i els seus components.

Les aplicacions són programes informàtics que tenen un objectiu concret per a l'usuari; per exemple, el tractament de textos, la gestió de bases de dades, etc. La interfície d'usuari d'una aplicació de tractament de textos és la pantalla en la qual podem escriure, manipular el text, donar l'ordre d'imprimir-lo, etc.

Igualment la interfície d'usuari del sistema operatiu manté informat l'usuari de l'estat de les feines i demana la seva intervenció, si és necessària.
Aquesta interfície permet realitzar tasques com obrir les aplicacions, copiar fitxers, esborrar fitxers, connectar-se a una xarxa, etc.

Tipus d'interfícies de sistema operatiu

Hi ha tres tipus d'interfícies d'usuaris:

- Intèrprets de línia de comandaments (CLI), per exemple l'MS-DOS
- Interfície gràfica d'usuari (GUI), per exemple el Mac-OS
- Interfície mixta, per exemple l'MS-DOS / Windows o l' UNIX / XWindow.

El sistema operatiu dels ordinadors Macintosh és GUI. La seva interfície d'usuari rep el nom de Finder. S'usa el finder per reanomenar, copiar i esborrar fitxers. És l'encarregat, també, d'obrir les aplicacions.

Com a totes les GUI, el treball amb el Finder implica la utilització del ratolí com a dispositiu de control del punter o cursor. Amb el ratolí podem assenyalar, seleccionar i arrossegar.