HISTÒRIA i EVOLUCIÓ

    La guitarra espanyola que tots coneixem podem situar-la com a data de naixement el 1840. A partir d’aquesta data fins els nostres dies, han aparegut molts compositors, intèrprets i constructors que l’han enriquit en tots els aspectes, però no hi ha introduït gaires modificacions des del punt de vista estructural.

Això no vol dir que la guitarra tingui tan sols 140 anys de vida, ja que pocs instruments tenen una tradició tan evolucionada i amplia!

LA GUITARRA COM A DESCENDENT DE LA CÍTARA

La guitarra va desenvolupar-se a partir de la Cítara tant estructuralment com etimològicament. Molt sovint es diu que els àrabs foren els qui van introduir la guitarra amb l’invasió dels musulmans, però no existeix cap font de documentació específica i existeixen molts dubtes referent a aquesta postura. No existeixen indicis entre els instruments àrabs similars a la guitarra en construcció i formes encara que els antics egipcis coneixien una guitarra amb costats suaus i corbats. A menys que altres monuments més antics surtin a la llum donant evidències de guitarres de suaus curvatures i suports de fusta a la tapa harmònica, podem dir que aquest instrument que necessitava un alt grau d’habilitat per a la seva construcció va morir a Egipte i Àsia abans de l’aparició de la Grècia clàssica, per tant aquest instrument va haver evolucionat forçosament de nou com la Cítara dels grecs de l’Àsia menor. L’opinió que l’evolució fou durant l’imperi Bizantí o a Síria és molt raonable i s’adequa perfectament a les tradicions dels grecs i la seva devoció cap a la Cítara, cosa que els portaria a adaptar el mànec i construir noves millores en l’instrument en comptes d’adoptar el rebab, el tanbur o el barbiton dels perses i àrabs.

wpe11.jpg (12892 bytes)    REBAB

    Els orígens de la guitarra els situem a l’antiguitat clàssica, època on en les diferents pintures egípcies apareixen molts instruments de corda polsada. Aquests instruments no són més que antecedents de la guitarra i l'aparició definitiva s’ha de situar cap al S. X, on els instruments són molts més similars en quant a estructura i característiques actuals.

Al S. X comencem a distingir dos tipus d’instruments similars a la guitarra: la guitarra morisca (amb fons corbat i cordes metàl·liques) i la guitarra llatina (de fons pla i cordes de ventre).

La guitarra morisca, també anomenada "el-oud" es convertirà en el llaüt, instrument molt utilitzat als segles XVI i XVII, mentre que a Espanya, per una qüestió de desconfiança cap a la tradició islàmica, seguirà vigent la guitarra de "fons pla" o "guitarra de quatre ordres", que acabarà generant la "guitarra espanyola".

wpe1F.jpg (21240 bytes) Dibuix el-oud. Clica'l si vols escoltar-lo

Sempre va realitzar-se una distinció entre la guitarra llatina i la guitarra morisca. La primera feia referència als instruments construïts amb caixa de ressonància plana i a l'instrument més similar: la vihuela, mentre que la guitarra morisca fou sempre referida als instruments de corda còncava, comuns a la família del llaüt.

D'altra banda, al S. XIV, en una enumeració dels instruments musicals realitzada per "El arcipestre de Hita", on una guitarra morisca és anomenada i desfavorablement amb el que suposem, és comparada amb la guitarra llatina, però, els àrabs d'avui dia continuen tocant aquest instrument: la kuitra (al nord d'Àfrica seria guithara), que té el fons bombejat, la caixa amb forma de mitja pera i amb un mànec força llarg; les cordes es toquen amb pues o plectres. L'instrument àrab, per tant, pertany a una altra família i reconeixe'l com l'antecessor de la guitarra espanyola seria una hipòtesis força arriscada com aquella que diu que la guitarra prové del llaüt.

     LLAÜT DE 8 CORDES

Aquí tens altres sons del llaüt:

- Veu acompanyada amb llaüt

- Llaüt fent una escala

- Fragment d'un tema escrit per a llaüt

A començaments del S. XVI, a la península ibèrica conviuen dos tipus d’instruments, la "guitarra de quatre ordres" i la "vihuela". La guitarra de quatre ordres mantindrà el caràcter popular amb el que va nàixer, en canvi, la vihuela serà rebuda amb tots els honors en tots els centres culturals del S. XVI.

El S. XVI, concretament des del 1525 fins el 1576, serà el període més important de la vihuela. Es publiquen les obres de Luis Milán i les de Esteban Daza, en total 7 llibres publicats, amb la intenció d’enriquir la vihuela i preparar el camí cap al seu aprenentatge i evidentment, proporcionar material per a la seva interpretació.

Totes aquestes obres, centrades per a ser interpretades a la Cort, fan de la vihuela renaixentista un dels instruments més ben dotats del Renaixement i de l’escola hispana.

Cap al 1600 va començar a fer-se molt popular el chitarrone, instrument similar al llaut, però amb un mànec molt més ample on les cordes greus tenien més protagonisme i sonoritat.

wpe14.jpg (14302 bytes) 

 wpe17.jpg (13234 bytes)

Clica la imatge per escoltar l'instrument

LA VIHUELA

    Tenia sis ordres de cordes dobles (conseqüència directe del gust per la polifonia vocal renaixentista). Aquesta duplicitat, molt corrent en tots els instruments amb trasts de l’època, potenciava la seva sonoritat, però feia més complexa la seva interpretació. El mànec, una mica més curt que els instruments moderns, tenia 10 trasts que reduïen les seves possibilitats sonores, però la seva sonoritat va ser molt apreciada durant aquesta època.

wpe7.jpg (6077 bytes)   VIHUELA DE 6 ORDRES              

 

                          wpe14.jpg (6246 bytes) VIHUELA SEGLE XVI

Afinació de la vihuela de sis ordres en sol:

wpe9.jpg (4368 bytes)

 

Altres afinacions habituals de la vihuela:

wpeE.jpg (4670 bytes)

 

O aquesta:

wpeF.jpg (4636 bytes)

D’altra banda la guitarra de quatre ordres s’afinava així:

wpe10.jpg (3687 bytes)

Algunes vihuelas tenien una setena corda, a vegades senzilla i d’altres doble. Algunes de les afinacions que trobem proposades estan molt a prop de la que tindrà la guitarra moderna.

 wpe12.jpg (8335 bytes)                                    wpe13.jpg (15296 bytes)

GUITARRA DE 4 ORDRES      GUITARRA DE 5 ORDRES

LA GUITARRA AL BARROC

    L’any 1593 es considera el límit de la influència de la vihuela a les corts espanyoles. L’augment de l’òpera, els oratoris i la resta de gèneres teatrals fa que els instruments de so més dèbil quedin reduïts a la activitat cambrística, cosa que fa que la guitarra quedi marginada.

Això no vol dir que desapareixes, però va deixar de ser l’instrument influent a les corts. El Llaüt romandrà durant més temps en el centre d’atenció a les corts, però acabarà cedint terreny enfront el violí.

És durant aquest temps quan la guitarra rep modificacions per facilitar la seva execució. Aquests canvis poden resumir-se en la fixació definitiva de la guitarra de cinc ordres, canvi que afecta a la guitarra espanyola, francesa i italiana.

La guitarra de cinc ordres va ser inaugurada per Vicente Espinel (1550-1624). Durant dos segles hi predominava el "rasgueado" d’acords, els arpegis i altres tècniques molt simples que van portar-la al empobriment de l’instrument i del repertori, de manera que al cap de dos segles la funció de la guitarra era la d’acompanyar les cançons i per a suport de les danses.

wpe17.jpg (12576 bytes)  GUITARRA STRADIVARIUS DE 5 ÓRDRES (1680)

Aquesta guitarra de cinc ordres dobles, amb les variants que tenien les diferents escoles, té una afinació molt pròxima a la que serà definitiva per a la guitarra:

wpe11.jpg (4083 bytes)

    Tanmateix, a mitjans del s. XVIII comença a suprimir-se la costum de les ordres dobles i s’afegeix una sisena corda. També s’hi afegeixen modificacions estructurals per fer-la més apta per a la finalitat cada vegada més secundària de servei al cant.

La forma de vuit, tan coneguda actualment, apareix durant aquesta època. En qüestions decoratives, sorgeix la manera de treballar la boca amb feines depurades de marqueteria i incrustacions. D’altra banda el mànec roman més curt que l’actual (8 o 9 cm. Més curt). Això comportava que la mà esquerre guanyés en agilitat, ja que havia de moure’s sobre menys trasts.

LA GUITARRA AL PERÍODE CLÀSSIC

    El fet de ser un instrument contrapuntístic i (segons la tradició) unes possibilitats limitades harmònicament, va fer que quedés en un segon pla durant el període clàssic. Autors com Boccherini hi dedicaren moltes obres però ni de lluny va aconseguir l’expansió del piano o el violí.

Va quedar relegada als ambients amb menys categoria, ja que no podia competir amb l’elegància que se li atorgava al intèrpret del piano i al virtuosisme del violinista. El seu timbre íntim i la tècnica interpretativa del pizzicato, fan de la guitarra l’acompanyant ideal per a serenates, com apareix per exemple al "Don Giovanni" de Mozart, el "Barbiere de Siviglia", etc.

wpe18.jpg (7903 bytes) GUITARRA SALOMÓN 1760   

 wpe19.jpg (15720 bytes) GUITARRA PAGÈ-CADIX 1804

LA GUITARRA AL PERÍODE ROMÀNTIC

    El Romanticisme amb tota la seva càrrega de sentiments i amb el seu perfeccionament instrumental havia d’incidir per força sobre un instrument tant necessitat de renovació i fixació. D’aquesta manera pot aspirar a la categoria d’instrument virtuós, a mans del millor intèrpret de violí que mai ha existit: Niccolo Paganini. Aquest mica en mica transformarà el seu públic i el seu repertori, estenent-se així en un instrument present cada vegada més en les diferents manifestacions musicals que van succeint-se, autors com: Ferran Sors, Aguado, Tàrrega, Pujol, Llobet, Segovia, Yepes, etc.

wpe1A.jpg (12365 bytes) GUITARRA S. XIX      

Antonio de Torres Jurado presenta al 1840 l’instrument que coneixem a l’actualitat

  wpe1B.jpg (5772 bytes)

GUITARRA DE TORRES 1882. Clica per escoltar-la.

wpe3E.jpg (13218 bytes)

Així, la guitarra (tal com avui dia la coneixem), és un instrument molt recent, però amb una llarga tradició. Sempre considerat com un instrument popular, on  ha estat present a la majoria de les manifestacions festives dels pobles i encara avui dia,  manté aquesta capacitat.

Com a instrument concertístic, la capacitat de la guitarra ha patit alteracions. Des del s: XVI fins el s: XIX hi ha un gran buit ,que només pot omplir-se de manera esporàdica amb obres de Robert de Visée, Gaspar Sanz, Antonio Vivaldi, Domenico Scarlatti, Luigi Boccherini, i a partir de Sors i Aguado va rebre l’impuls que necessitava fins a la definitiva aportació de l’escola de Tàrrega.

    Actualment, la guitarra ha portat a la fabricació de nous instruments, però al mateix temps ha rebut aportacions tècniques dirigides a millorar la seva qualitat sonora. Alguns constructors de guitarres i els guitarristes defensors de la guitarra de 10 cordes (iniciada per Narciso Yepes) intenten de manera elogiable superar el mític instrument de concert.