Continuació de la música clàssica durant el segle XX amb una descomposició de les regles.

Utilitzen notes i acords que no deriven de l'escala principal de la peça (tonalitat), ni corresponen clarament a les funcions tonals bàsiques (tònica (I), dominant (V) i subdominant (IV). Amb això, els compositors pretenen evitar la sensació d'una tonalitat clara i predominant, pròpia de la música del passat. D'acord amb la seva estètica i gustos, prefereixen jugar amb la sonoritat ambigua dels acords cromàtics.

Dodecafonisme     

Els compositors d'aquesta tendència es basen en una sèrie dodecafònica, elaborada amb els dotze sons de l'escala cromàtica posats en un ordre concret. S'evita que cap nota es repeteixi més que les altres i creï una sensació de tonalitat.

      Compositors més destacat: Arnold Schönberg

Serialisme      

Pels volts del 1950, alguns compositors pretenen portar encara més enllà el mètode dodecafònic. L’ús d'una sèrie, fins aleshores aplicat únicament a l'altura de les notes, s'estén també als camps de la durada dels sons, la intensitat, el timbre, els silencis.. Es tendeix a produir composicions puntillistes, on la connexió existent entre els sons és més matemàtica que intuïtiva, i per tant, difícil de percebre auditivament.  

       Compositors més destacats: Alban Berg, Anton Webern, Olivier Messiaen, Pierre Boulez.             

Música aleatoria    

Una tendència que pretenia superar l'excessiva rigidesa de la composició serial. S'anomenen així totes aquelles obres on intervé l'atzar en algun moment de la seva creació o interpretació. L'intèrpret disposa d'un marge de llibertat, fixat pel compositor, que pot consistir a:

* Triar lliurement les altures de les notes dins d'un àmbit determinat

*Interpretar amb durades lliures unes notes concretes

*Repetir a voluntat un determinat motiu melòdic

*Ordenar lliurement diversos fragments musicals donats

*Improvisar sobre un material musical donat (altures, durades, motius, dibuixos, frases...)

      Compositors més destacats: Alguns autors que han seguit aquesta tendència són Witold Lutoslawski, John Cage i Pierre Boulez.

Electroacústica    

Fa la seva entrada cap a l'any 1951. Es descobreix la possibilitat de crear sons a partir del corrent elèctric mitjançant circuits o dispositius oscil·ladors. La utilització principal dels instruments electrònics era en els estudis d'enregistrament, on es produïen els diversos sons i s'enregistraven en cintes magnetofòniques, que després es tallaven i muntaven segons les idees del compositor.

Aquesta manera de compondre música va comportar canvis en el procés d'elaboració i d'audició de la música. La partitura fou desplaçada per la cinta magnetofònica com a representació de la composició. Tampoc no era necessari un intèrpret, ja que els concerts consistien en una audició de la cinta.

   Els primers instruments electrònics van ser el theremin (1923), el trautonium (1923) i les ones Martenot (1928), s'utilitzaven dins l'orquestra. El 1965 Robert Moog inventà el sintetitzador controlat per tensió. 

      Compositors més destacats: Olivier Messiaen, Karlheinz Stockausen

Arnold Schönberg