EL TRENCAMENT

AMB LA TONALITAT

      El post-romanticisme

A principis del segle XX els compositors post-romàntics fan servir contínuament el cromatisme en les seves obres. Amb això pretenen evitar la sensació d'una tonalitat clara i predominant , pròpia de la música del passat.

Arnold Schönberg, va començar la seva carrera escrivint obres d'estil post-romàntic com els Gurrelieder i La nit transfigurada.

El dodecafonisme

L'atonalisme és un tipus de llenguatge musical totalment alliberat de la tonalitat clàssica. Ben aviat, Schönberg i els altres compositors atonals s'adonen que  aquesta llibertat total esdevé un problema, ja que és molt difícil compondre  música sense un punt de partida concret (un grup de notes, una escala, un acord...). Per crear aquest punt de partida, Arnold Schönberg idea, l'any 1923, el mètode dodecafònic, basat en una sèrie dodecafònica, eleborada amb els dotze sons de l'escala cromàtica posat en un ordre concret.

Per compondre les melodies i acords de la peça, el compositor fa servir els sons de la sèrie en el mateix ordre d'aquesta. Aquesta sèrie també es pot transformar per diversos procediments  com la retrogradació (notes llegides d'esquerra a dreta), i la inversió (transforma els intervals ascendent en descendents i a l'inrevés). La tècnica dodecafònica nega l'existència de jerarquia entre les notes, per això utilitza aquests recursos evitant la repetició d'un so que doni sensació dominant per damunt de la resta.

Observa aquest fragment de Schönberg tret de Cinc peces per a piano, op. 23. núm.5: Vals i escrit a partir de la sèrie original anterior:

Els seguidors més importants de Schönberg i el mètode dodecafònic van ser els seus alumnes Alban Berg i Anton Webern. Tots tres formen el que es coneix com a Escola de Viena (en aquesta època Viena era el centre cultural més important d'Europa) i tènen en comú el fet d'haver passat del llenguatge tonal post-romàntic a l'atonal, i després al dodecafònic. La seva aportació al llenguatge musical ha tingut una gran influència en els compositors del segle XX.

El serialisme integral

Pels volts del 1950, alguns compositors pretenen portar més enllà el mètode dodecafònic. L'ús de la sèrie, fins aleshores aplicat únicament a l'altura de les notes, s'estén també als camps de la durada, la intensitat, el timbre , els silencis... és el serialisme integral.

L'obra que anticipa aquesta tendència és "Mode de valors i intensitats" d'Oliver Messiaen.

En el fragment d' "El martell sense amo" (1953) de Pierre Boulez, sona una vegada cada un dels dotze sons. La durada i l'alçada estàn associats prèviament a l'alçada. Com més agut és el so, més llarga és la durada. De manera contrària, la intensitat disminueix quan més agut és el so.

La música aleatòria

 Una tendència que pretenia superar l'excessiva rigidesa de la composició fou la música aleatoria.  S'anomenen així totes aquelles obres on hi intervé l'atzar en algun moment de la seva creació o interpretació. El compositor és qui fixa quin grau d'aleatorietat existeix en una obra i quins elements musicals seran afectats (altures, durades, timbre, estructura...). Dins d'aquests límits l'intèrpret té llibertat d'acció.  Alguns autors que han seguit aquesta tendència són Witold Lutoslawski, John Cage i Pierre Boulez.

 

TREBALL A REALITZAR: Creació d'un vals dodecafònic (clica aquí)

L'evolució artística de Schönberg és paral·lela a la de Vassili Kandinsky. La fugida de la tonalitat es pot comparar amb la superació del figurativisme que porta a l'art abstracte.

Escolta un fragment de "La nit transfigurada"

A. Schönberg (1874-1951)

                                                                      

Anton Webern (1883-1945)

Escolta un fragment de "Tres peces per a violoncel i piano, Op. 11 d'A. Webern."

Olivier Messiaen (1908-1992)

Pierre Boulez (1925)

Escolta un fragment d' "El martell sense amo", de Boulez

Witold Lutoslawski (1913 - 1994)

John Cage (1912 - 1992)

Escolta un fragment de l'obra Dérive de Boulez on s'utilitzen tècniques aleatòries