MÚSICA PROFANA

Paral·lelament a la música religiosa, s’estava desenvolupant la música profana o trobadoresca. No coneixem gaires mostres de cançons profanes de l'edat mitjana anteriors al s.XI.

La música trobadoresca, fou creada pels trobadors per acompanyar les seves poesies, des de finals del s. XI fins a finals del s.XIII.  Aquestes poesies eren generalment dels gènere amorós per lloar i idealitzar la dama, però també tractaven altres temes com la natura, la política, la moral o les gestes heroiques.

Els trobadors eren poetes-músics normalment de famílies nobles que escrivien versos d'amor i cançons de temes diversos i els posaven música. Els centres més importants eren Itàlia, Alemania i Provença. Els primers trobadors eren d'Occitània (sud de França). Els trobadors catalans segueixen els provençals fins al punt que, en aquells temps, el provençal era la llengua galant a Catalunya i en provençal s'escrivien els poemes.

El primer poeta-compositor que va escriure en llengua vulgar, és adir que no ho va fer en llatí, va ser Guillem IX d'Aquitània de qui es conserven onze cançons en llengua d'oc.

 

Coneixem el nom d'uns tres-cents cinquanta trobadors. vint-i-quatre dels quals són catalans. Cal destacar Guillem de Berguedà (s.XII), Guillem de Cabestany (s.XII-XIII) i Cerverí de Girona (s.XIII), conegut també amb el nom de Guillem de Cervera.

 

 

         

 

El fragment d’aquesta poesia és de Guillem de Cabestany trobador del s. XII- XIII, on fa un elogi a la seva dama estimada.

Lo dous cossire (fragment)

 

Lo dous cossire

que'm don'Amors soven,

dona, 'm fai dire

de vos maynh ver plazen.

 

Pessan remire

vostre cors car e gen,

cuy ieu dezire

mais que no fas parven.

 

E sitot me desley

per vos, ges no'us abney,

qu'ades vas vos sopley

ab fina benevolensa.

 

Dompn'en cuy beutatz gensa,

mayntas vetz oblit mey,

qu'ieu lau vos e mercey.

 

Traducció al català actual:

La dolça preocupació que em dóna Amor sovint, senyora, em fa dir de vós molt vers plaent. Pensant amb la imaginació torno a mirar el vostre cos estimat i gentil, el qual jo desitjo més que no faig manifest. I, encara que per vós em desencamini, no renego gens de vós, abans us suplico amb lleial benevolència. Senyora a qui la beutat adorna moltes vegades m’oblido de mi mateix quan us lloo i us demano pietat.

Escolta una canço trobadoresca de Berenguer de Palou: Tant m'abelis

Tan plaent em sembla l'amor , la joia, el cant, tan ple de cortesia , que encara que el món m'oferís molt, no seria prou per fer-me'l acceptar; ..

Gràcies als joglars, pobres cantaires ambulants, aquestes poesies dels trobadors arribaven al públic, el qual era en gran part privat de la lectura, no solament per motiu de l’analfabetisme, sinó per la raresa i el gran preu del llibre manuscrit.

De vegades els joglars s'acompanyaven amb el llaüt o l'arpa, instruments de corda que estaven prohibits a les esglésies.

El joglar de gestes, a càrrec del qual anava la recitació d’obres molt extenses, havia de tenir bona memòria i molt d’enginy per suplir-la amb la improvisació i no calia que fos un músic expert, perquè la melodia de les poesies era monòtona i simple.

El joglar de lírica, a càrrec del qual anava la difusió de peces breus de trobadors o de poetes cultes, havia de ser rigorosament fidel a una lletra, a vegades filigranada i subtil i a una tonada molt elaborada.

A vegades, hi havia clergues que després d'abandonar la vida religiosa es dedicaven a fer de joglars. Se'ls anomenava goliards. Aprofitant la seva superioritat cultural, cantaven i recitaven en llatí i en llengua vulgar i tenien un repertori molt variat que anava del més pur refinament a la poesia més grollera.  Ens han arribat alguns cançoners  manuscrits dels goliards; els més famós el dels Carmina Burana que conté cançons religioses, polítiques, morals, eròtiques i satíriques pertanyents , la majoria al segle XII.

També podem donar una pinzellada als ministrils que des dels inicis va ser sinònim de joglar, era un músic dedicat quasi per complet a la interpretació, ja que el compositor de les peces era el trobador. Podem dir, per tant, que els ministrils provenen de l’evolució dels joglars, la desaparició del nom de joglar pel de ministril ja s’havia iniciat a França a finals del s. XII. La figura del joglar havia caigut en desgràcia i el seu nom ja no s’utilitzava. La decadència dels joglars, pròpia de la desaparició trobadoresca dóna pas a Catalunya a l’entrada dels ministrils o també anomenats ministrers els quals a la segona meitat del segle XVI substitueixen per complet als joglars.