INSTRUMENTS MEDIEVALS en construcció...

VEURE LES PÀGINES: http://music.cwru.edu/medren/   I http://clic.xtec.net/db/act_ca.jsp?id=2181 (Joc clic: els instruments musicals a l'edat mitjana.)


Gran part de la informació dels instruments que ens a arribat, ha vingut principalment de l’estudi de descripcions en pintura i escultura, de discussions teòriques, i de relacionar aquelles coses amb música que sobreviu que sembla que es destini a instruments.
Desafortunadament, alguns escriptors medievals condescendeixen a donar molta informació pràctica pel que fa a instruments. Un dels primers escriptors de l’edat mitjana és Johannes de Grocheo que estava treballant, probablement a París, al voltant de l’any l300. Divideix els instruments en dos tipus segons el seu mitjà de producció sòlida: els instruments de vent (com trompetes, xeremies, flautes i orgues), i els instruments de percussió (com tambors, platets i campanes).
Els músics Medievals posteriors començaven a observar una distinció entre tipus d’instruments cridaners i forts i d’altra banda, els suaus i tous. Tots els instruments de corda, naturalment, cauen a la categoria suau i tova i molts dels instruments de vent també, així era possible tenir combinacions d’instruments de vent i corda.

INSTRUMENTS DE CORDA


ARPA
És un instrument molt antic, el qual el seu origen es remunta l’any 1200 aC.
L’arpa va ser l’instrument del rei David, l’arpa va gaudir d’un impuls notable durant l’Edat Mitjana. Va començar acompanyant a poetes històrics, i més endavant es va convertir progressivament en un instrument de la Cort. De 6 a 25 cordes, es toca amb les dues mans, però les seves limitacions acústiques ( acord fixa i escala diatònica ) fa que sigui molt restringit. Amb els anys, augmenta de tamany i és objecte de millores decisives a finals del segle XVIII ( pedals que li donen accés a l’escala cromàtica ).

LLAÜT
Introduït a Europa cap al segle X, prové de l’Orient Pròxim. Es tracta d’un instrument amb caixa de ressonància en forma de mitja pera amb un màstic trastejat ( lligament de budells ) en dues parts que es tallen en angle recte.
El llaüt és un instrument de corda polzada que sembla que hagi estat associat especialment amb la cultura àrab, encara que trobaven ús en l’ Europa del sud també.
Va ser un dels instruments més importants de la música Europea durant els segles XVI i XVII. El so platejat i brillant del llaüt s’utilitzava per acompanyar cançons, així com en conjunts petits i en els formats només per aquest instrument.
 

SALTIRI
És un instrument de corda que per amplificar el so té una caixa poc profunda de fusta. El saltiri sol ser portàtil i es toca en posició horitzontal. S’utilitza fonamentalment en la música popular i tradicional. El saltiri es remunta a temps grecs. Dos escriptors medievals van recomanar cordes d’argent per al saltiri, amb bronze o llautó i fins i tot or esmentat com alternatives. Les cordes es podrien haver puntejat amb un plectre de plomes o amb els dits.

REBELL
El rebell en forma de mitja pera, tallat d’una sola peça de fusta, sovint portava muntades 3 cordes. Al voltant del segle XII, va ser molt utilitzat pels ministrils, que el tocaven a l’espatlla. El rebell és un instrument de corda fregada que va arribar a Europa, procedent de l’Orient Mitjà, al segle XII. Va arribar a la seva màxima popularitat durant l’Edat Mitjana i el Renaixement, quan s’utilitzava a la cort, en les cerimònies religioses i en festes rurals. Era, normalment més prim que el llaüt, tenint només tres cordes i el seu so té una qualitat nasal distintiva.

VIELLA DE RODA
Com el seu propi nom indica, aquest instrument té una roda que frega cordes. Amb la mà dreta, el músic gira el mànec que acciona aquesta roda, amb la qual fa vibrar les cordes en les que es recolza. L’instrument té 6 cordes de budell i tecles ( teclat ) que permeten l’execució melòdica ( mà esquerra ).
L’instrument de la música culta en l’Edat Mitjana, la Viella de roda passà a ser d’un ús essencial popular en el segle XVI.

ORGUE
L’orgue ( del grec organon = màquina ) constitueix el més antic dels instruments de teclat ( segle III a. C ). Els primers models derivaven probablement de la Flauta de Pa. A l’Edat Mitjana, l’orgue fa les seves primeres irrupcions a l’església.
L’orgue portàtil es tocava en l’alta Edat Mitjana, recolzat als genolls. L’instrumentista accionava amb la mà esquerra un forat que permetia bufar aire en una sèrie de petits tubs controlats amb la mà dreta al teclat.
 

INSTRUMENTS DE VENT


FLAUTES


FLAUTA TRAVESSERA
Hi ha constància de la utilització de la flauta travessera pels “ Minnesänger” a Alemanya desde els segles XI i XII . La flauta travessera és un instrument de vent fusta que es remunta a la Roma antiga, però no es va introduir a Europa fins el segle XI o XII. S’estén progressivament per tota Europa, i es converteix en l’instrument preferit a la Cort dels nobles i dels senyors.Després gaudia de popularitat considerable excepte, estranyament, al segle XV en què inexplicablement desapareix a les pintures, però va tornar a reaparèixer al segle XVI. La flauta medieval és simplement un tub cilíndric aturat a un extrem, amb un forat de boques. A la seva reaparició en l'edat mitjana sembla que hagi estat especialment popular a Alemanya.

FLAUTA DOLÇA
En l’Edat Mitjana, l’instrument és més aviat rústic. Per lo general, es tracta d’un tros de canya amb 6 forats. És una flauta vertical amb una embocadura de pic. Aquesta és la flauta dolça soprano: un membre de la família de flautes dolces, que inclou des de la petita sopranino fins la gran baix.  Als segles XVII i XVIII, la flauta dolça era l’instrument solista i de conjunt preferit, molt popular pel seu so dolç i suau. La flauta dolça, a diferència de la flauta travessera, és bufada per un extrem.
Les flautes dolces tenien un forat de polzes al darrere, prop de l’extrem i set forats de dit a l’altra banda col·locats a la llargada de l'instrument.

FLABIOL
Aquesta petita flauta de bec, disposa de 3 forats ( 2 davant i 1 darrere ) i es toca amb la mà esquerra mentre que l’altra colpeja un tamborí. Símbol de la música provençal, la parella “flauta-tambori” també es troba en altres regions europees: Catalunya ( flabiol ), País Basc ( Txistu ). El flabiol i el tamborí són dos instruments que han anat junts des de el segle XIII, encara són populars en la música folklòrica, especialment a França del sud i Espanya.


OBOÈS ANTICS


XEREMEIA


La xeremeia descendeix de l’oboè doble egipci. Existeixen testimonis regulars de la seva utilitat a Europa des de el segle XII.  Aquest “alt instrument” ( és a dir, de sonoritat potent per la pràctica a l’aire lliure ) està dotat d’una llengüeta doble i s’associa normalment a les trompetes, les percussions...
Primer apareix al segle XIII, al final de l'edat mitjana era l'instrument fort més important en ús, trobant un lloc en orquestres de ball també com conjunts per a cerimònies municipals i de jutjat. La majoria de les ciutats medievals, per exemple, tenien bandes de xeremeies en la cívica nòmina per ser de guàrdia per a esdeveniments socials i cerimonials.
Abans de l’ultima edat mitjana, la xeremeia també havia desenvolupat com a mínim una mida més gran, anomenada la bombarda.

CORNAMUSA
La cornamusa és d’origen medieval, és un instrument popular utilitzat pels joglars, els pastors... Consta d’un dipòsit d’aire consistent en un ordre en el qual s’ajunten varies dolçaines o punters ( tubs sonors ) dotats de llengüeta ( simple o doble ). El músic omple aquest dipòsit per mitjà d’una bufada i disposa així d’una pressió d’aire constant que controla amb el moviment del braç. Inicialment, a l’Edat Mitjana estava dotada de dos punters ( un melòdic amb forats, i un ronco que es podia afinar modificant la longitud del tub ).
Aquest instrument amb dipòsit d’aire dotats de punters o dolçaines de llengüeta simple o doble es troben casi per totes parts d’Europa, en el Nord de l’Àfrica e inclús a l’Índia.
El so és produït per canyes que són posades en la vibració per la pressió aèria feta dins d’una bossa de pells d’animal.
Les gaites poden ser tocades fàcilment per si, però una combinació popular en l’edat mitjana posterior sembla que hagi estat la gaita i la xeremeia.

TROMPETA RECTA
Des de el segle XIII, la trompeta recta ha estat freqüentment associada amb motius cerimonials. Hi ha constància de la presencia d’instruments de metall amb boqueta en forma de copa des de l’antiguitat – i en especial entre els Romans – en forma de tub recte ( tuba ) o corb ( buccina ). En l’Edat Mitjana, la trompeta de metall i la trompeta de fusta tenen un ús fonamentalment militar i cinegètic.
Els diversos tons s’obtenen, segons la llei dels sons harmònics, per mitjà exclusiu de l’utilització dels llavis i de la bufada de l’instrumentista. Aquest principi d’utilització sonora és el mateix que el del clarí.
 

PERCUSSIÓ

Els instruments de percussió són, naturalment, molt antics. Les naqqares, un parell de petits instruments que es deriven de l’àrab, importats a Europa durant les Croades; i la pandereta, una altra importació, que a Anglaterra medieval es coneixia com el timbre, són instruments de percussió. Les naqqares són timbales que es toquen en tot el món islàmic i en el centre d’Àsia. Solen tocar-se en parella encara que no sempre. Aquestes són de l’Índia, on acostumen a dir-se nagara, i s’utilitzen en els temples per interpretar música religiosa. En altres llocs, la naqqara és molt utilitzada en música militar, religiosa i cerimonial.