INSTRUMENTS RENAIXEMENT

Enllaç preferit: http://music.cwru.edu/medren/

ELS INSTRUMENTS DEL RENAIXEMENT

Al Renaixement existeix una gran varietat d'instruments. N'hi ha que formen famílies senceres- el mateix instrument en mides diferents -. La possessió d'instruments es veu com un símbol de riquesa i se n'han conservat alguns que són autèntiques obres d'art. Els instruments renaixentistes tenen timbres característics, molts dels quals formen famílies compostes fonamentalment per diversos exemplars d’un mateix instrument però amb mides i registres diferents: violes, flautes dolces, xeremies,  els cromorns...

La música del renaixement té un caràcter més melòdic i rítmic que en d’altres èpoques, això fa que es requereixi un acompanyament cada vegada més instrumental que destaqui, que porti a conduir la època del Renaixement en una de les més riques en instruments musicals. El compositor no sol especificar la instrumentació a la partitura, de manera que els conjunts instrumentals són oberts i sovint es deuen a l'atzar.

L'orquestra com a formació tímbrica estable encara no existeix. L'únic criteri per agrupar els instruments és la seva potència. Així, doncs, hi ha dos tipus de conjunts:

- Conjunts de música alta: Formats per instruments de so potent i brillant, com els de vent       i percussió. S'utilitzaven per tocar a l'aire lliure, a les festes i a les processons. Escolta: "Propiñan de Melyor". Anònim . Cançoner de la Colombina

 

 

Música alta

- Conjunts de música baixa: formats per instruments de so suau, com els de corda i els  de  vent de so més delicat. S'utilitzaven en interiors i per tocar música en la intimitat. Escolta : "Branle". Orchésographie.

Quan sorgeixi l'orquestra el període següent, molts instruments cauran en desús i restaran oblidats molt de temps. Els que entren a formar part de l'orquestra evolucionaran fins a adquirir un so i una forma una mica diferent dels seus avantpassats. El trombó per exemple, prové de l'antic sacabutx, i l'oboè és una evolució de la xeremia.

Instruments de corda, vent i teclat s’inclouen dins la música renaixentista, tots ells són dignes d’interpretar un tipus nou de música que exigeixi quelcom més que simples veus.

- El virginal, el clavicordi, el clavicèmbal, els òrgans ,el cornetto, el fagot antic ( de serpentina),els oboès, la trompeta, la flauta dolça, les xeremies, el cromorn, els sacabutxs, el llaüt, les violes, els tambors, les caixes... formen gran part dels instruments del Renaixement.

L’home renaixentista treballa molt en la construcció d’instruments musicals que acaben per convertir- se en obres d’art delicadament decorats, especialment els de corda.

  INSTRUMENTS DE TECLAT

- L’ORGUE

És un instrument aeròfon constituït per jocs de tubs que si toques les tecles sonen al buf del vent generat per manxes o per un compressor elèctric. Unes ventalloles, canals i conductes lliguen en el salmer de fusta els tubs amb la mecànica de tecles i tiradors.

- CLAVIORGUE

És una combinació d'un orgue i un cèmbal. Va ser un experiment renaixentista. La primera informació d'aquest instrument la trobem al 1480. El nom del seu constructor és Moferrez, i va caure en desús a l'època de Felip II, a pesar del seu meravellós so possiblement va ser per la seva problemàtica afinació.

- EL CLAVICORDI

És un instrument cordòfon de la família de les cítares de post. El so és produït per la percussió d’unes plaquetes metàl·liques, les tangents sobre les cordes que estan a l’interior d’una caixa rectangular. El seu so és molt dèbil encara que permet més expressivitat que els instruments de ploma. A principi del segle XVI constava de 38 tecles i venien previstos d’una octava curta. Fins al segle XVIII es parla del clavicordi per referir-se a qualsevol instrument de tecla i ploma, també s’he li diu manicord.

- EL CÈMBAL O CLAVICÈMBAL

És un instrument cordòfon de la família de les cítares de post, és de teclat i cordes pinçades i pertany al mateix grup que la espineta i el virginal. La seva característica principal és que les cordes, normalment d’acer, posades dins una caixa de forma semblant al piano de cua modern són pinçades per un bec de cuir, emplaçat en el martinet, el qual és posat en moviment per la tecla. Els instruments renaixentistes d’aquest tipus eren petits, amb una extensió no superior a tres octaves i mitja o quatre.  Del s. XVI al s. XVIII va ser l’instrument més important tant a nivell solista com de la música de cambra. A finals del s. XVI alguns instruments portaven dos teclats.

Virginal

INSTRUMENTS DE CORDA SENSE MÀSTIL: PUNTEJATS

- L’ARPA

És un dels instruments més antics de la humanitat del grup dels cordòfons, que es fa sonar pinçant les cordes col·locades en posició vertical, col·locades dins un marc de forma triangular, un costat del qual fa de caixa de ressonància. Des del final del s. XVI fins al final del s. XVII va ser construïda l’arpa doppia amb dos rengles de cordes i a vegades tres, que permetien de tocar totes les notes de l’escala cromàtica. En el Renaixement es substitueix l’arpa diatònica per la cromàtica que té més possibilitats.

 

INSTRUMENTS DE CORDA AMB MÀSTIL: PUNTEJATS

- EL LLAÜT

El llaüt propi del Renaixement és el llaüt europeu , derivat del llaüt àrab, és un instrument cordòfon  compost i sense cordes. La caixa té forma de mitja pera i és unida a un mànec de llargada variable, segons els diferents tipus que s’han derivat. Les cordes, habitualment són cinc de dobles i una de senzilla són pinçades. El seu so és suau però definit, el qual fa que sigui un instrument ideal com a solista i de cambra. És d’origen oriental i va ser molt utilitzat al s. XV- XVII però més tard va caure en desús. Dins de la família dels llaüts s’inclouen els diversos tipus de violes, violins, els mateixos llaüts i les guitarres.

 

- LA MANDORA O GUITARRA MORISCA

És un llaüt curt amb caixa en forma de pera. És un instrument que té una barreja entre la guitarra llatina i el llaüt. En el s. XIV s’he la coneix amb el terme de guitarra morisca.

- LA VIOLA DE MÀ o VIHUELA

La viola de mà també es pot dir viola puntejada, va aparèixer al s. XVI. És un instrument de corda pinçada i fons pla. Té una caixa de ressonància ovalada i amb cercles, amb un forat o uns quants i una barra transversal per a fixar les cordes. L’afinació al s. XVI era sol – do – fa – la - re. Té cinc cordes i una de senzilla. El repertori és escrit en tabuladora i en xifres i la data és del 1535 al final de segle.

En el s. XVI desplaça casi completament al llaüt en el nostre país, potser per les seves connotacions morisques. La viola de confecció més econòmica que el llaüt va començar a ser essent una imitació d’aquest, es va aprofitar de la tècnica llauística i el seu repertori. La viola va ser un excel·lent instrument per acompanyar als intèrprets.

En el s. XVII va ser substituïda per la guitarra de cinc ordres o guitarra barroca, de més sonoritat.

  INSTRUMENTS DE CORDA FREGADA

EL VIOLI

Instrument cordòfon de la família dels llaüts amb cordes. S’obté el so fregant les cordes amb un arquet. Té quatre cordes afinades amb sol – re – la –mi. El violí és col·locat entre la mandíbula i l’espatlla i el seu mànec entre el dit gros i l’índex de la mà amb la que la persona l’agafa. L’altre mà condueix l’arquet. L’extensió és d’unes tres octaves i mitja. La família del violi va començar al s. XVI però fins al s XVIII no va ser utilitzat a les capelles musicals.

  INSTRUMENTS DE VENT

- LA TROMPETA

És un instrument de caràcter heràldic i militar que normalment anava acompanyat de timbals. En el s. XVI es corba el llarg tub per fer-les més manejables quan es desfila amb elles o es munta a cavall.

- LA CORNETA

És un instrument barrejat, ja que es bufa a través de l'embocadura com en la majoria dels metalls, però el seu tub és de fusta i té forats com les flautes de bec i les “xeremies”. El seu àmbit depèn de la capacitat de l’instrumentista, A la segona meitat del s. XVIII desapareix completament

. - SACABUTX  

És un instrument que apareix en gravats i il·lustracions des de l’any 1500. Va ser construït en quatre mides : alt, tenor, baix i doble baix. És l’antecedent directe del trombó de vares, únicament es diferencia per el menor diàmetre de la campana i l'embocadura és més petita. El seu timbre és diferent, per tant no és apropiat fer servir un trombó de vares quan s’interpreta repertori renaixentista.

S’utilitzava en les agrupacions de ministrils amb instruments com la corneta, les xeremies i baixos.  

 

DE BISELL

- LA FLAUTA DE BEC

La flauta de bec té una gran família, des de la flauta més soprano fins la flauta baix, en total hi ha sis mides. Durant el Renaixement i fins al Barroc va ser un instrument principal a tot Europa, era barata, fàcil de tocar... un instrument popular i senzill.  

 

 

- LA FLAUTA BAIXA

Instrument utilitzat des del segle XII, però molt menys menys popular que la flauta de bec a l'Edat Mitjana i al Renaixement a conseqüència de la seva major dificultat d'execució. El seu tub és cilíndric, de fusta i té sis forats per tocar.

 

DOBLE LLENGÜETA

-CROMORN                                                

És un instrument similar a la flauta de bec per el seu sistema de digitació però són de mides diferents. El nom es refereix a la lletra J que és la forma que té l’instrument i deriva d’una vella paraula d’Alemanya que significava ”curva”. S’utilitza amb doble llengüeta com l’oboè però a diferència d’aquest la llengüeta no és aguantada entre els llavis, el vent pressiona a la càmara al voltant de la llengüeta per començar a vibrar. El fet que la llengüeta no controli directament significa que l’instrument té una extensió d’una octava. Per altre banda a causa de que el seu forat és cilíndric el so és més suau.

 

 

- BOMBARDA

És un instrument aeròfon, de fusta, de llengüeta doble i tub sempre recte i de perforació en forma de con, avantpassat de l'oboè i del fagot. Va ser molt utilitzat a Europa des del segle XVI fins al XVII. Va tenir diverses dimensions i va formar una família de set instruments.

-  XEREMIA

És un instrument de set forats que es va construir durant els segles XV i XVI, formant una família que anava des de la soprano a la tenor i que no podia faltar a qualsevol agrupació de “ministrils”. La canya s’introduïa a la boca, el so resultava rígid. S’utilitzava normalment a la música del carrer, recepcions, danses...

Del mateix tipus són la “dulzaina” i el “caramillo” més petites. La dulzaina s’utilitza molt amb la música folklòrica de moltes regions espanyoles.  

 

 

- BAIX o “bajón”

És l’instrument més greu de la família de doble llengüeta, és l’antecedent del fagot. Consta d’una peça de fusta que en el seu interior s’hi perfora un forat que el recorre de dalt a baix dos vegades, el que significa que l’extensió que recorre la columna d’aire quan els dits no tapen cap forat és el doble de llarga que la longitud de l’instrument, per tant el seus sons són molt greus. El seu àmbit és de dos octaves i mitja.

El “bajón” s’inventa en el segle XVI i de seguida substitueix a la xeremia baixa i a la flauta baixa en les agrupacions de “ministrils”. Aquest instrument s’utilitzava molt en desfiles, processons... però també servia per doblar la veu greu en la música vocal de les capelles renaixentistes.

Sac de Gemecs

INSTRUMENTS DE PERCUSSIÓ

  MEMBRANÒFONS

 EL PANDERO  

Té una sola membrana. És un instrument conegut en la música folklòrica de tota la península  però fonamentalment a la gallega i a la portuguesa. S’utilitzava molt per acompanyar música instrumental de dansa tant a l’Edat Mitjana com en el Renaixement.

 

  Pàgina de la vihuela perso.wanadoo.es/ jcayala2/pagina6.htm

Vihuela, Milan