MÚSICA VOCAL DEL BARROC


 

- En el Barroc és on presenta més novetats la música vocal respecte a èpoques anteriors. Els compositors procuren aprofitar al màxim els recursos musicals de la veu humana. Això els porta a escriure melodies vocals amb un àmbit molt extens, amb figuracions rítmiques complexes que requereixen un elevat virtuosisme per part dels intèrprets.

- Les línies melòdiques són més expressives, amb les que busquen impressionar o emocionar el públic. La unió entre text i música havia de ser perfecta, de manera que la melodia reflectís els sentiments o els fets que narrava la lletra.

 

Vivaldi - Gloria - Domine Deus

Bach - Matthaus Passion - 1. Coro - Kommt ihr Toechter

Els veritables estrelles de l’època van ser els Castrati pel seu virtuosisme i artificiositat.

 

 

Aria de l'òpera Rinaldo de Heandel. Escena del film Farinelli (1994)

 

 

 

Oratori ( 1ª Part " El Primer dia de Nadal" de J.S.Bach )

-
Consisteix en un drama musical de tema religiós. Inicialment creat per ésser representat, perdé aviat l'acció escènica. Per extensió, hom qualifica d'oratori les cantates de grans dimensions i els drames lírics sense acció, ja siguin profans o no)
Acostumen a basar-se en relats extrets dels llibres de la Bíblia, tant de l'antic com del nou testament. També escrita per a solistes, cor i orquestra. Escrits en llatí o en llengua vulgar

 

 
Handel - Messiah - Hallelujah Handel - Messiah - For unto us a child is born


 

 

Cantata

(BWV 147, " Herz und Mund und Tat und Leben" de J.S.Bach)

-És similar a l'oratori quant a estructura i moviments, encara que sense acció dramàtica i de durada menor.

 

 

 

Vídeo: Bach, Cantata BWV 54, "Widerstehe doch der Sünde"

 

 

L'ÒPERA.

Drama per a ésser representat amb el text cantat, amb acompanyament orquestral i els elements escènics habituals del teatre (decoracions, vestuari). Sovint va precedida d'una introducció instrumental . El seu nom prové de la denominació italiana opera in musica (obra musicada). La diferència entre l'òpera i els seus antecedents medievals i renaixentistes radica en el seu caràcter profà i també en el paper primordial que hi tenen la música i el cant (que, per convenció, és el mitjà d'expressió dels personatges, en lloc de la parla)

 

Naixement de l’òpera

 

Els inicis es troben a Itàlia a finals del segle XVI, quan un grup de músics florentins intenten crear un tipus d'obra teatral basada en el recitar cantant, tal i com creien que s'interpretaven les tragèdies de la Grècia antiga. Els personatges i arguments eren extrets de la mitologia i la història. Per aconseguir-ho, aprofiten els recursos musicals contemporanis com és l'acompanyament del baix continu.

 

A Florència, finals del segle XVI, l’aristòcrata Giovanni Bardi va acollir al seu palau a la Camerata Florentina, una institució acadèmica on nobles, savis, filòsofs, poetes i músics discutien temes de literatura o de música. Un dels debats que es va produir girava en torn a si en l’antiga tragèdia grega, era només el cor el que cantava o bé ho feien tots els personatges. Un dels contertulians que defensava el fet que cantessin tots els personatges era Vincenzo Galilei (pare de l’astrònom) i aquest va aconseguir convèncer a Jacobo Peri (1561 - 1633) de les seves idees i aquest mateix va compondre l’any 1597 la que és considerada la primera òpera de la història de la música  “La Dafne”, que estava basada en un text de Ottavio Rinuccini (1562 - 1621). Aquesta òpera va ser la primera obra dramàtica pastoral on s’apreciaven les fortes passions, miracles, màgies, sorpreses (manierisme) i que estava totalment acompanyada per música, encara que fos d’una manera germinal (primitiva).

 

Van passar els anys i el nou gènere va fer aparèixer noves, però, poc polides obres com per exemple “Representació de l’anima i el Cos" (Roma 1600) de Cavalieri (partitura del costat), "L'Euridice" (1601) de Caccini; "L'Euridice" (1601) de Peri (on apareix l’estil recitatiu) , etc.

Jacopo Peri

Escolta el pròleg: "Lo, che d'alti sospir"  d'Eurídice de Peri

 

No va ser fins al carnaval de Mantua de 1607 que un dels músics més importants de tots els temps, Claudio Monteverdi (Cremona 1567 - Venecia 1643), va crear "La Favola d'Orfeo", que va ser estrenada el dia 24 de febrer al palau ducal dels Gonzaga.

 

El llibret és obra d’ Alessandro Striggio (el Jove) (1535 - 1590) i està basat amb l’obra de Rinuccini "L'Euridice" que ja havia inspirat les òperes de Peri i Caccini. Striggio va ampliar el petit poema de Rinuccini fins a convertir-lo en un llibret de 5 actes, amb un sentit teatral més dramàtic i emocionant.

 

L’Orfeo de Monteverdi és la partitura d’òpera més antiga de les que es conserven.

 

 

 

Monteverdi - L'Orfeo - Savall

 

Florència, Venècia, Roma, Nàpols són les ciutats d'Itàlia on l'òpera arrelà amb més força. Des d'aquell país es va estendre per tot Europa.

 

PARTS DE LES ÒPERES


Recitatiu i l'ària 


L'element fonamental de l'òpera és el recitatiu i l'ària.

 

-Va portar a la invenció del recitatiu el desig de trobar una manera de recitar cantant. Consisteix a aplicar a un text una melodia que imiti el ritme i entonació de la veu parlada, de manera que les paraules s'entenguin bé i tinguin expressivitat. L'acompanyament més habitual són els acords del baix continu.

- L'ària, en italià vol dir cançó, un fragment interpretat per un solista vocal amb acompanyament instrumental. La melodia no està subordinada al ritme del text, és molt més lliure.


- Altres tipus de fragments que podem trobar-hi són: Obertura, cor i danses.

 

 

 

 

 

 

 

 

Manuscrit autògraf de Lament d'Ariadna

(Aria "Lamento d'Arianna: Lasciatemi morire" 1608 Claudio Monteverdi)

Monteverdi - Arianna - Lasciatemi morire - Kathleen Ferrier

 

 

Òpera bufa

- A finals del Barroc es produirà el triomf d'un tipus d'òpera d'argument còmic anomenada òpera bufa. Aquesta presentava situacions de la vida quotidiana amb un estil musical que l'apropaven molt més als gustos del públic popular.
 

CASTRATS

 

Els castrati eren uns cantants a qui, quan eren nens i abans de fer el canvi de veu, amputaven les glàndules genitals per tal d’aturar-los el creixement de la laringe i aconseguir el manteniment de la seva veu infantil, tot i que amb una capacitat pulmonar i una potència d’adult.

 

Aquesta pràctica va ser usada des del s.XVI fins a principis del s.XX.. El castrati més reconegut del Barroc va ser Carlo Broschi, Farinelli, anomenat el cantant de reis ja que va actuar a quasi totes les corts de l’època.

 

 Imatge de Farinelli

Exemples d'escenografia barroca