Cobla de tres quartans

(primitiva de les festes populars catalanes)

Les cornamusses                  

Videos

 

La Cobla de Tres Quartans és una agrupació instrumental catalana anterior i precursora de la cobla de sardanes.

Història Té el seu origen en les Cobles de joglars i ministrils que es ressenyen en diversos documents medievals catalans: en el segle XIV, el rei Joan el Caçador tenia a la seva cort una nodrida cobla reial que intervenia en les cerimònies oficials, fent un paper similar al que ara fan les bandes municipals de música. Aquestes cobles de joglars i ministrils estaven integrades per un nombre variable de músics, que tocaven trompetes, trompes, tabals i sacs de gemecs.

A les primeries del segle XVIII, les cobles de ministrils estaven normalment formades per flabiol i tamborí (o tabal), la tarota, i el sac de gemecs, o cornamusa, que més endavant seria reemplaçat per una tenora de tessitura i afinació més greu que l'actual. I, sembla que a l'Empordà, aquesta formació reduïda de tres músics que tocaven quatre instruments (flabiol i tamborí els tocava el mateix intèrpret) fou anomenada sorneguerament com de tres quartans. Quan els músics només eren dos, el flabiolaire i el cornamussaire, el grup rebia el nom de Mitja cobla. Aquestes formacions complien diverses funcions a les festes populars: il·lustrar musicalment la funció religiosa, animar el ball de plaça i orquestrar els balls o saraus sota sostre. A nivell musical, la cobla estava molt compensada, ja que el tamborí s'encarregava de la part rítmica i de les notes greus, el sac de gemecs marcava l'harmonia i la melodia, el flabiol doblava la melodia en una octava més aguda i la tarota feia la segona veu de la melodia.

En la tercera dècada del segle XIX, els músics començaren a assajar l'ús d'altres instruments, com el cornetí, el tible o el fiscorn que, gràcies a la reforma d'en Pep Ventura, acabarien portant a la constitució de la cobla en la seva formació actual: Flabiol i tamborí, dos tibles, dues tenores, dues trompetes, trombó, dos fiscorns i contrabaix. Dels anys 80 ençà, la cobla de tres quartans ha conegut una considerable revifalla a Catalunya i diverses formacions la divulguen arreu del país.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 El sac de gemecs i les cornamusses

Les cornamuses són una família d'instruments que aprofiten una bossa de pell per repartir l'aire a diferents tubs sonors. Es troben a tot Europa, al nord d'Àfrica i a l'oest d'Àsia. El sac de gemecs és el representant català de la família de les cornamuses.  
   
Als Països Catalans es tenen referències del sac de gemecs des dels segles XI i XII i se'n conserva força iconografia a palaus i monestirs. Si bé en un principi era usat en ambients aristocràtics, de mica en mica es desplaça cap a les festes populars. Des d'aleshores, el sac de gemecs es redueix a l'ús popular. 
                                           

Al segle XIX arriba com un instrument que se sol acompanyar, sobretot, amb un flabiol i un tamborí, encara que també és freqüent acompanyar-lo amb la gralla, la tarota, el baixó, el sacabutx, el violí... 
  
En ple segle XIX, Pep Ventura fa una remodelació de les velles cobles de tres quartans (tres músics tocant quatre instruments) i proposa el que ha arribat als nostres dies com a cobla de sardanes. La cornamusa es deixa de banda i és substituïda per altres instruments més moderns, cosa que fa que tant l'instrument com força danses populars quedin arraconats. 
                                          

Es calcula que cap als anys 1920 i 1930 no quedava pràcticament cap sonador, probablement degut que era un instrument difícil i poc funcional. Al 1983, després de molts esforços de molta gent, es torna a escoltar el sac de gemecs per carrers i places. 
                       
El nom sac de gemecs és el que s'ha adaptat darrerament per identificar un instrument que a diferents parts de Catalunya rep noms diversos: coixinera, caterineta, borrega, manxa borrega, gaita, bot, noia verda, mossa verda, ploranera, sac de les aspres, buna, cornamusa, xeremia... 
  

A grans trets, l'instrument consisteix a fer sonar diversos tubs alhora. Un d'aquests tubs (el grall) fa la melodia i els altres tres (els roncs) fan un acord fix, a manera de pedal, L'aire que fa sonar els tubs el reparteix una pell gairebé sencera de cabrit o borrega i l'aire s'introdueix a través del bufador, que és la peça de fusta on bufa el músic. El so és produït per les vibracions que provoca el pas de l'aire a través d'una inxa o llengüeta doble de canya, situada al capdamunt dels tubs.

Video2 de festa interior amb una agrupació tradicional primitiva de la cobla de tres quartans on podem apreciar com l'acordió diatònic també podia participar d'una festa de gresca en els fretds pobles de muntanya.

 

Vídeos:

 

 

 

Xirimia sola

Gaita midi:

 

Cobla de tres Quartans típica sense la tarota 

 

Cobla de tres Quartans "particular"