METODOLOGIES MUSICALS

DEL SEGLE XX

 

 

Si en el s. XIX van ser les tendències intel·lectualistes i racionalistes franceses les que impulsaren el desenvolupament dels mètodes de solfeig com a base per a una educació musical fonamentada en una tècnica mecànica i repetitiva, i una teoria desvinculada de tota vivència, imposada des de fora, en les primeres dècades del s. XX les corrents pedagògiques musicals parteixen del coneixement previ de les característiques del desenvolupament físic i psíquic del nen, els seus interessos i capacitats, i després estableixen el procés a seguir per a la seva educació integral  mitjançant una metodologia basada en  l’activitat i l’experiència.

 Aquest avenç en el món educatiu musical ve influenciat pel moviment pedagògic anomenat “Escola nova” o “Escola activa” (Pestalozzi, Decroly, Froebel, Montessori) que es gestà a Europa durant les primeres dècades del s. XX i que aposta per una educació on el nen ja no és un subjecte passiu  i receptor de coneixements, sinó que és part activa i primordial en la gestió educativa, tenint en compte la seva personalitat i necessitats primàries. També s’han d’agraïr les aportacions en el camp de la Psicologia, sobre tot de la psicologia evolutiva de Piaget.

 Cal dir, a més, que a començament del s. XX l’Educació Estètica (incloent-hi la musical) ocupa un lloc molt important en les preocupacions pedagògiques i culturals del centre i nord d´Europa. Aquest moviment neix a Alemanya anomenant-se “pedagogia artística”.

 El paper formatiu de la música, primer dins el context de l’educació estètica i després amb personalitat pròpia, ha anat adquirint una major importància en el camp educatiu i sobre tot en el nivell d’ensenyament  obligatori, primerament a Centreeuropa  i dispersant-se més tard a la resta del continent, encara que als països mediterranis, malauradament, no va tenir tanta incidència.

 Aquesta transformació en l’educació musical ha estat possible gràcies a compositors-pedagogs amb una sòlida formació musical que dedicaren bona part del seu temps a la recerca de sistemes d’educació musical que estimulessin l’interès de l’alumne i que contribuïssin a l’expansió social i cultural de la música. Entre ells cal destacar a Emili Jacques Dalcroze, que el podem considerar pioner en aquesta pedagogia musical activa, Carl Orff, Zoltan Kodály, Edgar Willems, Maurice Martenot...Tots aportaren els seus propis mètodes a la pedagogia musical, aprofundint uns en la dinàmica corporal (Dalcroze) altres en la formació instrumental (Orff, Suzuki), en la formació instrumental vocal (Kodály, Ward) i altres en les bases psicològiques (Willems, Martenot), però compartint tots ells  el segell de la nova pedagogia musical que parteix dels següents principis

·             L´Educació Musical ha de tenir un caràcter integral en la formació de l’infant. No s’ha de veure com una assignatura especial i tècnica, sinó com a part formativa essencial en el desenvolupament del nen; no té per objectiu la formació d’artistes, sinó fer créixer en l’infant emocions i vivències de naturalesa estètica.

·             L´Educació Musical ha de tenir un caràcter progressiu i ha d’acompanyar el nen al llarg de tot el seu procés evolutiu, des del nivell infantil fins al nivell superior, sempre tenint en compte les seves capacitats i interessos.

·             S´ha de sensibilitzar i familiaritzar a l’infant amb la realitat musical per mitjà d’una metodologia activa, experimental i participativa abans d’abordar la teoria musical conceptual i gràfica. Per a conèixer i comprendre la música, primer s’ha de sentir i experimentar amb ella.

·             Es dóna importància a la creativitat i  la improvisació.

·             Hi ha una preocupació de que la música transcendeixi el marc escolar i arribi a impregnar l’ambient de la societat, és a dir, musicalitzar la societat.

 La preocupació per la revalorització de l’educació musical a l’escola i la necessitat d’entendre-la com a matèria essencial en la formació integral del nen, es manifestà al II Congrés de la UNESCO sobre pedagogia musical, celebrat el 1958 a Cophenague, el qual reuní un important nombre de músics i pedagogs, alguns d’ells citats anteriorment, que, prenent com a  punt de referència la seva pròpia experiència, argumenten les següents afirmacions:

a)     La pràctica musical crea una sèrie de llaços afectius i de cooperació importantíssims per aconseguir la integració de grup.

 b)    El cant és un medi excel·lent per al desenvolupament de la capacitat lingüística del nen i de la nena, en la seva doble vessant comprensiva-expressiva.

 c)     L’activitat rítmica del nen i la nena viscuda mitjançant estímuls sonors de qualitat, afavoreix el desenvolupament fisiològic i motriu, així com la memòria musical.

 d)    En l’àrea afectiva-social, condueix a l’alumne a l’autoexpressió i a l’espontaneïtat.

 e)    Propicia l’adaptació social i el sentit de responsabilitat dins el grup, sobre tot en activitats de conjunt com cant coral, orquestra infantil, etc.

 f)     Ofereix al nen l’oportunitat de descobrir-se com a productor de so i amb això de gaudir al expressar-se i comunicar-se per mitjà del so.

 g)    L’educació musical, per desenvolupar-se en un ambient distès i d’expansió natural, actua com un veritable relaxament per al nen i la nena trencant el to de tensió i serietat d’altres assignatures.

 h)    Afavoreix l’afirmació d’opinions pròpies i l’acceptació d’opinions alienes.