Metodologies

 

Biografia

Relació amb músics de la seva època

Aportació a la pedagogia musical

Adaptació i relació amb sistemes pedagògics anteriors

 

El Kodály compositor

 

La cançó popular hongaresa

 

Elements musicals en el mètode Kodály

 

El pla d'estudis a Hongria

 

Bibliografia

 

 

 

Presentació

 

 

 

Tractament dels diferents elements musicals en l’anomenat “Solfeig Kodály”

 

Ritme:

L’aprenentatge del ritme s’inicia amb l’aprenentatge de marxes i picant de mans per a assegurar la regularitat de la pulsació.  Després, les imitacions de fórmules rítmiques proposades amb instruments de percussió i la inclusió de motius melòdics, introdueixen la poliritmia i la polifonia.  Posteriorment, l’ús de síl·labes de solfeig rítmic (ta, ti, taa...) aproxima la concreció de la lectura-escriptura del ritme i els dictats a l’alumne, així com els ajuda a interioritzar el tempo i la pulsació. 

Les síl·labes rítmiques no donen noms a les figures musicals, simplement n’expressen la durada, per tant mai s’escriuen sota de les notes com paraules.   La seva escriptura és el símbol del ritme per ell mateix.   (Aquest sistema s’utilitza perquè els noms teòrics de les figures no ajuden als estudiants a entendre i executar amb precisió els ritmes.)

                                       

Melodia:

El treball de la melodia es realitza a partir de l’escala pentatònica de Do: Do, re, mi, sol i la.

En els primers nivells Kodály treballa amb escales bitòniques, tritòniques i sobretot pentatòniques perquè sobre la pentafonia està basada la majoria del folklore hongarès.     Kodály deia que la pentafonia facilitava molt l’aprenentatge perquè redueix la quantitat de matèria d’estudi.    (No s’han d’aprendre totes les set notes de l’escala diatònica directament).

Les melodies que es treballen formen part del folklore hongarès així que el repertori el trobarem en la seva majoria en la escala pentatònica.

Kodály també utilitza els modes grecs, sobre tot el dòric (successió de notes naturals en l’escala partint de re), fet que planteja una dificultat per traslladar-lo a altres països amb poques cançons en aquest mode (com Catalunya).

Kodály acostuma al nen a entonar melodies a diferents altures, amb el qual aconsegueix  una gran capacitat de transport  sense gaires dificultats.   (Gràcies a la utilització del solfeig relatiu).

Kodály utilitzava el solfeig relatiu perquè el considerava una de les eines més efectives per ensenyar la melodia i per interioritzar un fort sentit del to relatiu.

“El solfeig absolut és el que situa les notes sempre en el mateix lloc independentment dels canvis de tonalitat.   El sistema relatiu canvia les notes de lloc depenent de la tonalitat”.     En el solfeig relatiu el so que les notes indiquen no estableix una altura fixa i absoluta.   

En el sistema de solfeig relatiu s’anomena cada grau de la tonalitat sempre de la mateixa manera, és a dir, les notes s’anomenen per la seva funció a l’escala o tonalitat que ocupi i no per la seva altura absoluta.

Totes les tòniques dels modes majors seran do, totes les dominants, so i les sensibles ti.    

La tònica de l’escala menor és la perquè l’escala natural (que correspon al mode eoli) és construïda sobre el sisè grau de la seva escala relativa major.     No serà possible anomenar do a la tònica de l’escala menor perquè les relacions intervàliques de l’escala són diferents.

La primera nota de les escales del mode dòric serà re, del frigi mi, etc...

L’objectiu final és que l’alumne domini els intervals que hi ha entre els set graus de l’escala per tal de llegir sense problemes la música que necessita.

Quan es demana que es canti “en solfa” vol dir que s’ha d’utilitzar el sistema relatiu.

La solfa ajuda molt a l’ensenyament d’altres conceptes teòrics com el transport, les escales relatives i els modes.    Kodály va reconèixer el valor de la solfa en els seus escrits i va donar fe del seu valor en la instrucció de l’oïda, tant per cantants com per instrumentistes.

El sistema del solfeig relatiu era utilitzat per ensenyar habilitats en la discriminació del to, intervals, harmonia i anàlisi.

La formació de l’oïda absoluta no es dóna en aquest mètode ja que s’adquireix quan es relaciona repetidament un nom de nota amb un so concret (en el solfeig absolut).

A l’hora de treballar la melodia Kodály s’ajudarà d’una eina molt important: “La fonomímia”, amb la qual es podrà treballar una melodia sense la necessitat explícita d’una escriptura de la mateixa en un pentagrama tradicional.

 

Amb la solmització es pot arribar a una lectura lleugera i ràpida.

 

La solmització de Kodály sorgeix del sistema guidonià amb alguna modificació:

                                                Do   Re   Mi   Fa   So   La   Ti

Suprimeix la “ela” del sol per a fer que acabi en vocal com les altres notes.  També substitueix la “essa” del si per una “t” perquè totes les notes comencin amb diferent consonant i no produeixi confusió quan abrevia els noms de les notes deixant només la consonant: 

L’octava fonamental es representa:          d    r    m    f    s    l    t 

Una coma o un apòstrof ens indica si estem per sobre (‘) o per sota (,) de l’octava fonamental.

- L’octava alta es representa així:              d’   r’   m’   f’    s’   l’    t’

- L’octava baixa així:                                   d,   r,   m,   f,    s,   l,    t,

Les alteracions s’indiquen modificant l’última lletra amb una i en el cas dels sostinguts una a en el cas dels bemolls.   Per tant l’escala cromàtica de do és:

- Escala cromàtica ascendent :    do  di  re  ri  mi  fa  fi  so  si  la  li  ti  do.

- Escala cromàtica descendent :   do  ti  ta  la  lo  so  sa  fa  mi  ma  re  ra  do.

Cal observar que el do i el fa no s’alteren amb bemolls i el mi i el ti no s’alteren amb sostinguts.

Les notes absolutes (en l’altura real) s’escriuen en majúscules o bé en nomenclatura grega (molt utilitzada en la música anglosaxona):    

D   R   M   F   S   L   T

C   D   E   F   G   A   B  

És a dir, des d’aquest punt de vista, cada nota té dos noms: el del solfeig absolut i el del solfeig relatiu.

 

Fonomímia:

En la metodologia Kodály les mans tenien múltiples utilitzacions: portar el compàs, dibuixar línies melòdiques, expressar modulacions, com instrument de percussió, per introduir el coneixement del pentagrama amb els dits de les mans i representar els sons relatius de les posicions (fonomímia).

El principal objectiu de la fonomímia  és el de permetre l’aprenentatge intuïtiu dels intervals i el nom relatiu de les notes des d’un inici, aconseguint d’aquesta manera educar al nen de forma inconscient en una afinació interna auditiva correcta.     La fonomímia esdevé així, un dels millors mitjans per treballar el solfeig relatiu.

La fonomímia és un sistema de cant en el que es llegeix mitjançant signes fets amb les mans i prescindeix totalment de la lectura al pentagrama.   Kodály l’utilitza perquè li preocupa l’alt percentatge de fracàs dels estudiants de solfeig. 

Cada nota de l’escala té un gest associat.   A més a més, en el sistema de signes de Kodály, s’indiquen les alteracions a través del dit polze.    Quan s’indica el dit polze de forma ascendent, cap a dalt, es vol indicar una alteració ascendent, i quan s’indica el polze cap avall, s’indica una alteració descendent.

A més a més, la fonomímia ajuda a la direcció del mestre (altura, tempo, dinàmica...).    Amb la pràctica, el mestre pot dictar cançons a dues veus: una amb cada mà.   Per l’alumne també és important perquè fa música amb el seu cos i es concentra molt més.

 

Pentagrama manual:

Per familiaritzar-se amb el pentagrama, Kodály utilitza el pentagrama manual.  Amb el palmell de la mà esquerra oberta, cada dit representa una línia i l’espai entre els dits representa els espais.

La col·locació dels sons en aquest pentagrama manual serà tant pel solfeig absolut com pel solfeig relatiu.

 

Harmonia:

L’harmonia està present en les interpretacions de cançons a dues o vàries veus (des d’edats relativament petites si les comparem amb les d’altres països) i en la realització de nombrosos d’exercicis de cant polifònics.

Els conceptes harmònics sorgeixen de la pràctica habitual en l’entonació de les triades major (sol, mi, do) i menor (mi, do, la).

Això suposa que també es presenten les escales majors i menors al final de l’educació primària. Per a ensenyar-les es comença a partir del concepte que totes les escales guarden una relació estructural  i intervàlica igual al mode al que pertanyen.

 

Modulació i transport:

En el solfeig relatiu la modulació es produeix amb molta facilitat.   Simplement hem de donar que la primera nota de la nova tonalitat el nom relatiu que li correspon per la seva funció a la nova tonalitat.   Per exemple, si llegim un fragment en do major (que acaba en do) i volem modular a fa major, aquesta nota passarà a dir-se so perquè serà la dominant de la tonalitat de fa.

 

Improvisació:

La improvisació en el mètode Kodály, es treballada de manera molt pautada:

Es treballa la improvisació seguint sempre uns models pre-establerts, no es tracta d’una improvisació lliure, sinó més aviat a una resposta motivada per la consigna que dóna el mestre (a partir d’una figura rítmica treballada, etc.)

No trobem, així doncs, un treball exhaustiu de la improvisació, es treballa però sempre de manera molt controlada.

En l’Educació Infantil es treballa la improvisació de preguntes i respostes i en l’Educació Primària la improvisació es limita a pulsacions fixes que apareixen en forma de cànons i obstinats.

 

Lecto-escriptura:

La escriptura musical estarà present en totes les sessions

En els petits, es realitza amb els cartrons de paper pautat i les notes magnètiques.

Són freqüents els dictats musicals (primer melòdics, després rítmics) amb els quals el professor  vigila de que el alumne rep i interpreta correctament. En les etapes inicials, el dictat ha de comprovar-se en el mateix moment. Primer , es realitzen en l’aire o amb notes magnètiques i després es passen al pentagrama.

A més del desenvolupament de l’oïda també s’intenta educar l’oïda interna a través de la memorització de cançons  que prèviament han interpretat amb fonomímia, la música silenciosa, etc. Desenvolupar l’oïda interna és una via per a la interpretació de melodies.

La lectura musical de claus s’inicia més tardanament, gairebé amb relació directa amb els canvis  de tessitura dels alumnes.

Amb aquest mètode, el canviar de clau no dificulta al nen per a res en la lectura si va aprendre correctament el sol-fa relatiu.

Se’ls introduirà en claus de fa en quarta i do en tercera línia sempre a través d’una cançó coneguda i amb el sistema sol-fa relatiu. Després, aprendran el nom absolut d’aquests sons en la clau corresponent. Com a darrer pas, s’exercitaran en escriure cançons molt conegudes en d’altres claus.

 

Danses:

L’aprenentatge musical engloba moltes experiències que pretenen l’escoltar i el moviment per la música.     “L’ensenyament musical de Kodály sempre implica activitats de música actives, un fet musical actiu”.

Kodály defensa que “les danses tradicionals han de tenir un lloc dins de l’educació física de les escoles”.   Per descomptat, el fet de preservar la complexitat de la tradició folklòrica no significa anar enrera cap a un estat arcaic sinó fomentar la cultura.

Els jocs cantats i les danses folklòriques són una part integral de l’ensenyament primerenc i són utilitzades per augmentar l’aprenentatge i per disfrutar. 

 

Elements formals:

El treball de la forma té com a finalitat educar al nen per a expressar amb intel·ligència les seves idees musicals.  Es tracta que la música sigui compresa per l’intel·lecte a través de la vida emocional.

“Els bons músics entenen la música sense partitura com també entenen la partitura sense la música.  L’ oïda no necessita de la vista i la vista tampoc necessita l’oïda.”

 

 

 

 

 


Partitura dansa hongaresa