ARRANJAMENTS MUSICALS ESCOLARS SEGONS CRITERI EVOLUTIU

L’evolució històrica dels arranjaments musicals ens pot suggerir idees del procés que es pot reproduir a nivell elemental a l’aula i pot donar pautes i criteris per elaborar una  seqüenciació de continguts i de les possibilitats i treball a fer amb els grups instrumentals escolars.

Prenem com a referència els grups instrumentals basats bàsicament en els instruments Orff  per la seva simplicitat i adequació d’ús així com per la seva riquesa tímbrica i versatilitat per expressar idees musicals, per estimular la improvisació.

 Així, suggereixo:  

TREBALL AMB GUIÓ O AMB PARTITURA ?

A l’Edat Mitjana i al Renaixement i, fins i tot, en alguns cassos al Barroc, la instrumentació era un aspecte secundari, els instruments s’escollien més en funció de la seva tessitura, el poder de contrast o les possibilitats d’incorporar-lo al grup que no pas pel so en si mateix que produïen. La part més aguda tant la podia fer un violí com una flauta, el baix podia fer-lo un fagot o una viola da gamba, per posar un parell d’exemples. És a dir es treballava amb parts, amb un guió general i ho interpretaven els instruments que tenien en aquell moment a l’abast.

Aquesta idea en agrupacions escolars ens és molt útil perquè a l’aula sovint ens trobem amb els instruments que hi ha, més que no pas els instruments que serien desitjables per l’equilibri sonor o tímbric. Sovint doncs treballarem millor amb guions on tothom tingui a l’abast totes les veus per tal de poder fer adaptacions amb facilitat i tothom visualitzi i escolti la resta de veus més que no pas amb partitures generals pel director i particel·les específiques per a cada músic o instrument.  

A partir del Barroc i , sobre tot al Romanticisme, es fa un gran esforç per valorar el timbre, i en les formacions professionals cada instrument ha de tocar la part que li correspon i no pot ser substituït per cap altre. Això no és aplicable a l’escola a no ser que es tingui una formació estable.

 

 EL TEMPS CREA UNS MODELS: PREHISTÒRIA

Durant aquest període es fa un ús el propi cos: mans, peus, la veu, etc. així com els objectes a l’abast: pals, troncs, arcs, etc. per a crear obstinats, ritmes, polirítmies i música de dansa amb un objectiu de comunicació o ritual. No hi havia una finalitat artística. Aquest instint i ús primitiu de la música però no ha deixat mai d’existir i es reflecteix a l’actualitat en la base de molts estils musicals, des de les batucades i grups de percussió fins a la música més “moderna” o discotequera on el batec ferotge de la pulsació i l’encant dels ritmes acumulatius i repetitius és la base de la seva constitució interna.

Un del primers exercicis que podem realitzar amb els instruments Orff seria una recreació d’aquest instint de descoberta del so de l’entorn, i el joc produït per la simple acumulació d’obstinats i la possibilitat d’improvisació individual i col·lectiva que comporta. Recordem que els objectes de l’aula i el propi cos també son considerats instruments musicals segons el mètode Orff.

 Enllaços recomanats:

Enllaços trets de “Per picar i repicar”, recursos de percussió a l’escola. Francesc Aguilera, Blanquerna, 2009.

EDAT  ANTIGA I MITJANA.

 A aquesta època la música instrumental va evolucionar de la monodia fins a la polifonia, característica musical principal de l’edat moderna a Occident. Aquest pas va ser esglaonat però amb uns graons molt clars que es poden resumir i treballar de la següent manera:

 

Melodia o ritme sol

 

·         Coneixement dels instruments de manera individual.

·         Improvisació melòdica o rítmica per part de cada instrument, individualment.

·         Interpretació d’una melodia o un ritme après oralment a càrrec de tot el grup.

Melodia + ritme acompanyant

 

·         Improvisació d’un instrument melòdic acompanyat d’un rítmic, per exemple: flauta / pandero.

idem anterior + bordó (nota pedal de tònica o dominant)

 

·         Suma d’un bordó a la melodia principal. Semblant a l’efecte del sac de gemecs o la viola de roda. Aquest bordó l’ha de portar a terme preferentment un instrument o instruments greus. (Veure figura 1)

 

Figura 1: exemple d’harmonització simple de la cançó tradicional “Rossinyol”, basada amb bordons de tònica i dominant.

Organum i discantus

·         Possibilitat de moviment paral·lel o contrari per part d’una segona veu melòdica formant bàsicament 4es. o 5es. paral·leles començant i acabant a l’uníson.

Escales. Pentatònica i modes

·         Improvisació o interpretació a partir de les escales antigues, començant per la pre-pentatònica i pentatòniques provinent d’Orient i continuant per les modals dels antics Grecs i escales gregorianes.

Cànon

·         A finals d’aquest període sorgeix aquest recurs que és idal per a l’iniciació a la polifonia a l’escola. Es pot començar per la creació o interpretació de cànons molt simples, amb pocs elements en joc.

RENAIXEMENT I BARROC

 ·         A partir del Renaixement es desenvolupa el treball polifònic de les veus i el de les diferents textures.

·         Del Barroc en podem treballar l’ús del baix continu, és a dir la creació i interpretació de melodies seguint un patró harmònic i un baix.

·         A aquestes èpoques ja existia la instrumentació segons models populars i moderns propers a l’estètica actual fonamentada amb base rítmica, baix, acompanyament melodia.

·         Famílies d’instruments. La creació i agrupament d’instruments segons famílies, es una herència del Renaixement tot i que el naixement de grups estables i l’orquestra com a tal no va ser fins al Barroc. Això pot donar peu a un treball diferenciat de grups instrumental segons els subgrups que es poden formar:  placa, percussió indefinida, vent, polifònics, etc.

·         Homofonia . Treball de la melodia i acompanyament a un mateix ritme. Si durant l’Edat Mitjana, amb l’Organum es produïen bàsicament 4es. i 5es. paral·leles, a partir del Renaixement ja es dóna amb freqüència les 3es. i 6ès paral·leles entre les veus.  La proposta adaptada als instruments escolars és la de crear una segona veu fent 3es. i/o 6es. paral·leles i afegint-hi un baix harmònic que, bàsicament, realitza la fonamental de l’acord.

 

Figura 2. La segona veu fa un acompanyament amb 3es i 6es paral·leles respecte de la melodia. Cal tenir en compte que la primera veu va destinada a instruments aguts, bàsicament flauta o carilló, i per tant sonaria una 8ª més aguda del que està escrit.

Aquesta fórmula d’arranjament és aplicable a la majoria de les melodies tradicionals. Només cal anar tenir en compte que, harmònicament, sota la tònica o la dominant no hi va bé la 3ª paral·lela sinó la 6ª.

·         Melodia acompanyada d’instrument harmònic. Una melodia principal té el suport harmònic d’un instrument polifònic.

Figura 3. Melodia acompanyada

 ·         Les rodes d’acords, precursores per exemple del blues, el rock, pares de la música “moderna” actual, ja es feien al Renaixement.  

·         Contrapunt imitatiu. Per contrapunt entenem una determinada tècnica de composició musical en la que es sobreposen dues o més línies melòdiques. Aquestes línies són considerades horitzontalment, essent aquesta la característica del contrapunt, enfront al concepte de verticalitat que predomina a l'harmonia. Les veus interiors fan dissenys melòdics trets de la melodia, seguint els models dels grans mestres com per exemple Bach. Totes les veus i acompanyaments tenen a veure amb els motius musicals del tema.

Exemples de contrapunt imitatiu: http://grups.blanquerna.url.edu/m39/contrapunt/index.htm

 

Figura 4. La segona veu imita la primera amb moviment contrari, mentre que la tercera veu entra fent cànon a la 8ª, tot i que la imitació no es exacta, no es ven bé un cànon sinó contrapunt imitatiu.

 ·         Dins del contrapunt imitatiu destaca el Cànon com a forma de composició que consisteix en la imitació exacta del tema un cop aquest ja ha començatUn mitjà fantàstic per introduir a la polifonia i el contrapunt. Val a dir que hi ha moltes modalitats de cànon: segons la distància intervàlica  en la que es repeteix el conseqüent, per augmentació, disminució, retrògrad, moviment contrari, etc.

Exemples de cànons: http://grups.blanquerna.url.edu/m39/contrapunt/2.htm .

·         Policorals, a l’estil de Gabrieli, es a dir “dos o més grups d’instruments separats entre sí per a emfatitzar els efectes de les antífones i els diversos tipus de contrastos” (Bennet, 32). Altres autors contemporanis van continuar desenvolupant aquest estil com Stockhausen, Birtwistle, etc. És també el “so evolvent”, tant de moda actualment. 

·         Tècniques “d’il·lustració musical” (Bennet, 33) consistents en retratar o evocar musicalment un paisatge, un fenomen, un animal, etc. El autors renaixentistes n’eren experts. Al barroc hi ha el cas paradigmàtic de Vivaldi amb les seves 4 estacions. Escolta els models i crea, per exemple, una tempesta.


 

CLASSICISME I ROMANTICISME.

 Aquest períodes suggereixen les següents possibilitats de treball:

 ·         Al Classicisme, la melodia es torna molt important, normalment és fàcil de seguir i estructurada en frases curtes i simètriques. És natural i equilibrada, sense ornaments.

·         L’harmonia es clara amb acords enllaçats seguint les bases de les funcions tonals

·         Gran varietat d’elements dins la mateixa composició. Els contrastos perden la rigidesa barroca.

·         Predomini de les tonalitats majors sobre les menors.

·         Treball de la forma. Partint dels models , podem treballar les formes simples com frases pregunta-resposta, AB, ABA, el rondó, etc.

·         Expressió de sentiments i importància del caràcter. Cercar les possibilitats expressives del grup i de cada instrument , de forma individual i/o col·lectiva.

·         La tonalitat. Treball de les escales major-menor, l’harmonia tonal, les cadències.

·         S’incorpora el signes d’expressió i dinámica: crescendo, diminuendo, mf, legato, staccato, etc.

·         Les textures són més transparents i lleugeres. Hi ha una tendència a la melodia acompanyada per damunt del contrapunt.

·         S'utilitza molt el disseny d'acompanyament arpegiat de l'acord anomenat Baix d'Alberti.

 

Figura 5. Exemple que comença amb Baix Alberti, us de signes d’expressió, acords arpegiats.

S. XX ALS NOSTRES DIES

 Al darrer segle s’ha produït un fenomen exploratori en tots els sentits: 

·         Tímbric. Podem cercar les possibilitats sonores dels elements que disposem a l’aula, de dinàmica, articulació, ús diferent a l’habitual dels instruments.

·         Tonal  i harmònica. La  dissonància com a element enriquidor i constitutiu de l’acord, seguint el model del jazz tots els acords tenen la 7ª o la 9ª, com a mínim, o fins i tot  es trenca amb la tonalitat com en el cas de la música dodecafònica i la música aleatòria. Cada obra pot tenir un codi propi.

 

Figura 6. Arranjament jazzístic.

Acords amb dissonàncies, ritmes sincopats, baix “que camina” (walking bass).

 

·         La fusió i barreja d’estils és una característica molt habitual: el jazz amb la clàssica, la música “popular” i la “culta”, etc. han donat pas a una gran diversitat d’estils.

·         Incorporació de nous instruments i les noves tecnologies. El salt tecnològic de les darreres dècades ha introduït a gairebé totes les àrees del coneixement les noves tecnologies. Així, parlant de grups instrumentals escolars, podem introduir tota una nova gamma d’instruments electrònics i informàtics a la nostra orquestra: teclats, guitarres i baixos elèctrics, seqüenciadors, bateries electròniques, samplers, etc.

 

BIBLIOGRAFIA

 

 

ALTRES FONTS D’INFORMACIÓ I ENLLAÇOS RECOMANATS

 

  

Antoni Miralpeix, març 2010