Àudio digital
Àudio analògic - àudio digital
Quan parlem de sons digitals o analògics, no ens referim a una classificació de sons, sinó a la manera en com es reprodueixen i es tracten els senyals acústics.
Ens referim a àudio analògic quan el senyal acústic (reproducció de so) consisteix en un senyal que imita (és anàleg a) l´ona sonora originària.
En l´àudio digital, el senyal acústic és representat per una sèrie de nombres o mostres, cadascun dels quals representa un instant i una amplada en l´ona sonora original a intervals de temps regulars. Aquesta discretització temporal i d´amplada de l´ona sonora original s´aconsegueix mitjançant el procés de quantificació o digitalització .
Ona analògica original
Mostreig a 16 bits
Mostreig a 8 bits
Evidentment, com més elevada sigui la tasa de mostreig (nombre de lectures per unitat de temps), més semblança hi haurà entre l'ona analògica original i els senyals digitals.
Podem dir que la diferència entre informació digital i analògica és que la primera representa la informació en valors discrets de manera codificada, i la segona, en canvi, representa les propietats reals d´un sistema relacionat entre sí de manera contínua (ones)
Abans de l´era informàtica, la reproducció i gravació es basava en l´àudio analògic; actualment s´està imposant l´àudio digital.
Teorema del mostreig o teorema de Nyquist:
Per a una bona digitalització, la freqüència de mostreig ha de ser com a mínim el doble de la major freqüència de la senyal.
Aquest principi implica que si la resposta a altes freqüències en gravació digital ha d´arribar als 20.000 Hz (límit establert en l´audició humana), la freqüència de mostreig ha de ser com a mínim de 40.000 Hz
Són de reproducció analògica, els discs de vinil, ja que les oscil.lacions dels solcs es corresponen amb les de l´ona sonora, i les cintes de cassette en les quals les oscil.lacions es representen per la magnetització d la cinta.
Fins a l´aparició dels ordinadors, el so es gravava sempre de forma analògica.